Banda Sinfónica Municipal de València
Cecilia Bercóvich, violí
María de los Llanos, soprano
Miquel Rodrigo i Tamarit, director
Concert per a violí. Op.12 / IKW 5 (1924) Kurt Weill (1900 – 1950) 33’
Oído interno. ‘The earthworm also sings’ (2023) Isabel Latorre (1984) 12’ (Estrena absoluta, obra d’encarrec IVC)
‘Images from the Black Windows’ (2022) Agustí Charles Soler (1960) 15’
*Amb el suport de l’Ernst Siemens Foundation
Kurt Weill, ‘Concert per a violí’. Op.12 / IKW 5 (1924)
El Concert per a violí i orquestra de vent, que Weill va compondre a principis de l’estiu de 1924, poc abans de la mort del seu mestre Ferruccio Busoni, és la primera obra a gran escala que va escriure després de la seua època amb Busoni, i la primera obra en la qual declara conscientment la seua independència, encara que només siga en el procediment tècnic i no en els principis estètics, del seu benvolgut mestre. El concert va ser escrit per al violinista Joseph Szigeti, però va ser estrenat per Marcel Darieux en un concert de la ISCM (Societat Internacional de Música Contemporània), dirigit per Walter Straram en 1925. Durant la dècada de 1920, es va convertir en una de les seues obres instrumentals més interpretades. El filòsof T.W. Adorn va escriure el següent sobre l’obra:
“En aquesta peça, les línies de desenvolupament de Weill s’entrecreuen; la lucidesa al Busoni segueix ací, evitant *juguetonamente tant la polifonia densa com la plasticitat melòdica que Weill completaria més tard de forma tan sorprenent. Hi ha un fort rastre de Stravinski en la claredat clàssica i magistral del so i en gran part de l’escriptura dels vents. El Weill tardà pot sentir-se en l’acritud dramàtica que sovint contradiu l’equilibri clàssic, però el més notable de tot és una qualitat mahleriana, alhora virolada i expressiva i dolorosament riallera, que qüestiona tot el lúdic i segur. Weill renúncia així al realisme objectiu en favor del perillós regne surrealista que habita hui. La peça s’alça aïllada i aliena: és a dir, en el lloc adequat”.
– Steven Dennis *Bodner
Isabel Latorre ‘Oído interno’. (2023)
Els nostres cossos són organismes vius que, encara que no escoltem, produeixen sorolls com a part de les activitats biològiques, també -o especialment- quan aquestes són disfuncionals.
L’obra amplifica poèticament aquesta realitat sonora, de la qual normalment no som conscients, intentant generar en l’oïdor una major connexió amb el seu organisme. Per a això, en la composició i en la interpretació es parteix de les teories del Deep Listening (P.Oliveros) i de diferents tècniques de respiració, element bàsic per a qualsevol instrumentista d’una banda.
Agustí Charles ‘Images from the Black Windows’.
Obra basada en textos francesos de ‘Les Finestres’ de R. M. Rilke, «una poesia molt melancòlica, que amb molt poques paraules descriu una angoixa d’allò que vols i que no arribes a obtindre. Són uns textos molt encantadors, que porten una gran càrrega emocional i visual», com explica el compositor.
Aquestes finestres, que són cinc, són estranyes –«Fenêtre étrange»–, mesures de l’espera –«Cap a uneix autre vie»–, fets de vidre, com les botelles –«Image bue»–, companyes de confidències –«Heures émues»–, i escenaris d’un adeu –«Última finestra»–; una última que s’explicarà a través de la veu. Cinc finestres –o interludis– que anirem descobrint seguidament, sense pausa, «com si anàrem caminant i ens trobàrem primer una, després la següent i la següent, totes al mig obrir, i fins a l’última, que estarà sorprenentment oberta».
– Auditori de Barcelona 2022