Orquestra ADDA Simfònica & Spanish Brass
Metastaseis (1953-54) Yannis Xenakis (1922-2001) 8’
Mosaicos de arena Errante (2022) J.J Peña Aguayo(1973) 20’
Figuratio I. Mein Logos!( 2021) David Moliner (1991) 12’
Alí y Cántara, Poema Simfònic (2022) Óscar Navarro (1981) 24’
Iannis Xenakis (Brăila, Romania, 1922 – París, 2001)
Metastaseis
Composta durant 1953 i 1954 i presentada per primera vegada en el Festival de Donaueschingen de 1955 sota la direcció d’Hans Rosbaud, Xenakis va traduir Metastaseis com a “transformacions dialèctiques”. Estructures i paràmetres musicals transformats els quals van ser un focus constant en les seues composicions.
En Metastaseis, Xenakis va aplicar algunes de les progressions geomètriques del Modulor de Le Corbusier a l’organització de les estructures intervàl·liques i a la duració de la dinàmica i els timbres. També va esbossar els glissandos de corda en un gràfic arquitectònic, amb el to en l’eix “y” el temps en l’eix “x”. (Les formes d’aquests glissandos graficats – paraboloides hiperbòlics – van influir en el seu disseny per al Pavelló Philips i Le Corbusier/Varèse Poème électronique uns anys més tard).
Metastaseis comença amb les cordes i cada part de la corda s’anota individualment a l’uníson en un suau Sol natural. Una per una, les cordes es llisquen en glissandos acuradament traçats, creixent ràpidament fins a convertir-se en una massa de brunzit furiós, amb extremes alternances de dinàmica i timbre. Els vents i la percussió agiten les aigües, particularment en la segona meitat de l’obra, però aquesta és certament una música centrada en les cordes. El tancament presenta glissandos massius abans d’assentar-se en un brunzit uníson de Sol sostingut, que s’esvaeix de fff a ppp.
J.J. Peña Aguayo (San Juan, Puerto Rico, 1973)
Mosaicos de Arena Errante (estrena mundial). “Sons neoafricans en les músiques noves del Carib”
Obra d’estrena per a quintet de metalls solistes, grup de bomba porto-riquenya i orquestra, amb coreografia d’Isadora López Pagán i la participació d’Spanish Brass i de Marina Molina, Daniela Torres i Ambar Rosado a la Bomba porto-riquenya.
Mosaicos de Arena Errante té en primera línia expressiva fusionar els sons i rituals de la bomba porto-riquenya –gènere interdisciplinari de Puerto Rico de notable influència africana que sorgeix de les comunitats negres lliures i esclaves d’èpoques colonials– al món simfònic, aconseguint l’experiència polifacètica d’avantguardes tímbriques, improvisació i interaccions úniques amb la dansa i el moviment escènic. S’inspira en una escena de la producció audiovisual Nenén de la Ruta Mora (1955), film de la Divisió per a l’Educació de la Comunitat (DIVEDCO) del Departament d’Instrucció Pública de l’Estat Lliure Associat de Puerto Rico. En la pel·lícula, el xicotet Nenén –recorrent el poble de Loíza al costat d’un imaginari personatge en les festes de Sant Jaume el Major– es troba amb un ball de bomba en les sendes d’arena del barri de Las Calleas.
En aquesta escena en la qual el personatge que vist abillament i màscara de gegant persegueix el xiquet creuant diverses escenes de les festivitats, s’aprecia l’arena errant en la tradició particular del ball de bomba a peus descalços i participació lliure del públic. L’escena desprén homenatge a la resistència, des dels humils nivells de la societat, a les colonitzacions de raça, espais i creences espirituals. Aquell barri continua tenint hui en dia, davant el desenvolupament de paviments i edificis, arena sobre el seu sòl. Una metafòrica colonització en contrast amb les aurèoles de l’art civilitzat per la memòria col·lectiva d’humils ànimes en conversa entre generacions.
David Moliner (Castelló, 1991)
Figuratio I. Mein logos
Escrit en 2018, aquest concert per a percussió i orquestra part, segons el propi David Moliner, “d’una premissa directa: la línia com a element motor d’un discurs musical; la línia en tots els seus vessants, horitzontalitat, permutació cíclica, desenvolupament semivertical i oscil·lacions temperades.
La part lògica de la interacció lineal, és a dir, el logos, és l’element clau de la concepció artística de l’obra, que deriva en estats emocionals, incloent vessants com xiulets, campanes, murmuris o colps de peus”. El compositor, que actuarà com a solista a la percussió, afig respecte a la interpretació de la peça: “La nomenclatura concert està escrita no amb una idea clàssica de concert, sinó com un organisme viu en el qual tots els instruments estan ‘contaminats’ del llenguatge percussiu”.
Óscar Navarro (Novelda, Alacant, 1981)
Alí i Càntara, Poema Simfònic (estrena mundial)
Fa segles, a la ciutat on hui s’alça Alacant, habitava un Califa al costat de la seua família. De tots els seus fills, era famosa per la seua extraordinària bellesa la princesa Càntara, a qui no li faltaven pretendents. La lluita entre ells va donar origen al nom d’Alacant.
I van ser dos joves els qui disputarien per l’amor de la princesa: Almanzor i Alí. La princesa Càntara no sabia per quin d’ells decantar-se, ja que tots dos eren atractius i gentils. Llavors el Califa, el seu pare, va tindre una idea, i evocant les 12 proves d’Hèrcules, els va sol·licitar que feren una complicada tasca, sent triat el primer que l’acabara com a marit per a la princesa musulmana. Aquestes van ser les tasques encomanades: Almanzor va haver de viatjar a l’Índia per a portar espècies i sedes a la princesa i Alí es va comprometre a fer una séquia d’on es trauria l’aigua amb la qual proveir la ciutat.
Mentre Almanzor va posar rumb a l’Índia, Alí va iniciar la seua tasca; i en estar tan prop de Càntara no va dubtar a cortejar-la. El jove li escrivia, cantava o recitava poemes. Així va ser com la princesa es va enamorar d’ell bojament. Càntara no necessitava que els joves finalitzaren les tasques: el seu cor ja havia triat, i volia casar-se amb Alí.
Passat el temps, Almanzor va tornar de l’Índia amb la tasca acabada, desconeixent l’amor que hi havia entre la princesa i el seu rival. El califa, que era un home just, en veure que Almanzor havia conclòs la tasca, li va entregar la mà de Càntara.
Quan Alí es va assabentar, es va llançar per un barranc en el punt que hui es coneix com la Presa de Tibi. I va ocórrer que on el seu cos va caure, la terra es va obrir i va brollar aigua.
En assabentar-se Càntara de la desgràcia, també es va llançar al buit en la Serra de Sant Julià. Des de llavors, al lloc se li diu ‘el precipici del Salt de la Mora’. Amb la pèrdua de la princesa, el Califa es va sumir en una forta depressió i finalment va decidir llançar-se a l’abisme des de l’alt del seu castell.
Els habitants van quedar consternats pels fets ocorreguts i van decidir canviar el nom de la ciutat pel de “Alcàntara”, perquè els noms dels amants, Alí i Càntara, quedara unit eternament.
Amb el pas dels anys aquell nom va passar a ser Alacant, nom amb el qual coneixem actualment la ciutat.
Orquestra simfònica de la Fundació de la Comunitat Valenciana-ADDA resident a l’Auditori de la Diputació d’Alacant. La seua sorprenent trajectòria ha generat una enorme repercussió nacional i internacional per la qualitat i l’energia de la personalitat sonora que projecta.
Adda Simfònica treballa amb directors convidats com el mestre Valery Gergiev, Christian Lindberg, Anu Tali, Jurjen Hempel, Yaron Traub, Carles Magraner, Juan Carlos Lomónaco entre d’altres, al costat de solistes com Javier Perianes, les germanes Labèque, Maria João Pires, Pacho Flores, Ángeles Blancas, Denis Kozhukhin, José Antonio López, Juan Floristán, Stefano Bollani, Paco Varoch, Varvara Nepomnyashchaya, Damián Martínez, María Florea, Sandra Ferrández, Alexander Ullman, Iván Martín, Joan Enric Lluna, Ginesa Ortega, Marina Heredia, Cañizares, Juan Echanove, Joaquín Achúcarro, Adolfo Gutiérrez, Igor Yebra…etc. Michel Nyman, David Mora, Per Egland, Jesús Mula, Ximo Cano, J. Vicent Egea i Nicola Campogrande han escrit obres per a la formació. Altres col·laboracions han sigut el Cor de la Comunitat de Madrid, l’Orfeó Valencià, Spanish Brass, Títeres Etcètera…
A més de l’activitat simfònica que té, l’orquestra manté una programació amb una forta presència contemporània i de recuperació del repertori històric, alhora que desenvolupa una activitat social i pedagògica important. Ha fet concerts especials per al Festival “Summer of Purpose” Munich, Premi Azorín del Grupo Planeta, la Gala Nacional de l’Esport, els concerts per a l’obertura de la Volvo Ocean Race i les col·laboracions amb l’aclamada formació teatral i operística La Fura dels Baus (Carmina Burana i La Creació de Haydn). El seu projecte discogràfic conté repertoris de Stravinsky, Mahler, Beethoven, Prokofiev, Barber, Manuel de Falla y Shostakovich, tots ells lloats per la crítica especialitzada, aconseguint el distinguit “Melómano de Oro” pel seu álbum “Music for Emotions”.
Adda Simfònica manté una extensa activitat de producció audiovisual, i la seua discografia es troba en Warner Classics, Ària Classics, Discmedi, IMM Klassik… Recentment, ha realitzat el seu debut alemany junt al seu Director Titular, Josep Vicent, en la imponent sala Funkhaus de Berlín, l’estudi d’enregistrament més gran i sofisticat del món. A més, ha estat present en el Palau de Festivals de Santander, Palau de les Arts de València, Auditori de Castelló, Festival Internacional de Pollença al costat del guitarrista Pablo Sáinz Villegas i pròximament realitzarà una gira per la Xina i actuarà en Festivals a Itàlia i Holanda.
Josep Vicent Director Titular
Músic espanyol de trajectòria apassionant i única, que ha estat al capdavant d’alguns dels conjunts simfònics més prestigiosos d’Espanya i del món: London Symphony Orchestra, la Filharmònica de Sant Petersburg, Slovenian Philharmonic, Filharmònica de Rotterdam, Orquestra de Cambra de París, Royal Philharmonic, Residentie Orkest Den Haag, Radio d’Holanda, Royal Liverpool Philharmonic, Orquestra de Kíev, Gewandhaus Leipzig, Orquestra del Teatre Real, Orchestre du Teatre Royal de la Monnaie, New World Symphony Miami, Orquestres de Durban i Auvergne, Simfòniques Nacionals de Bèlgica, Chile, Uruguay, Brasil… i quasi totes les formacions simfòniques españoles, sent mestre convidat habitual amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra de València, Orquestra Nacional de Espanya… Des de la temporada 2015/16 Josep Vicent és director artístic i musical de l’ADDA i director titular d’ADDA Simfònica. També va ser director principal de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i de Jeunesses World Orchestra (The World Orchestra) des del 2005 al 2015, amb els qui fa quinze gires en quatre continents. Pioner en l’exploració de nous formats i públics per a la música clàssica, va dirigir produccions operístiques al Teatre Reial de Madrid, el Teatre del Liceu de Barcelona, l’Òpera de Leipzig, el Teatre de la Maestranza de Sevilla, entre d’altres. Treballa com a director musical amb la famosa formació operística/teatral La Fura del Baus des del 2014. Amb una àmplia trajectòria en la música contemporània, va estrenar centenars d’obres de creació, va ser director artístico del Xenakis Festival, del Festival Nits de la Mediterrània i de l’Amsterdam Percussion Group. Va ser assistent del mestre Alberto Zedda i guardonat amb el Premi d’Interpretació de Joventuts Musicals Internacional, el Premi de les Arts «Ciutat de València» 2013 i el Premi «Óscar Esplá» Ciutat d’Alacant. És ambaixador internacional designat pel Sr. Federico Mayor Zaragoza per a la Fundació Cultura de la Pau. En la temporada 2021/22 combina el seu càrrec de Director Principal de l’ADDA Simfònica amb concerts com a director convidat al capdavant de l’Orquestra Filarmònica de Buenos Aires, la Sinfonietta Cracovia o la Orchestre National de Lille. A més, ha estat junt a la OSPA per als Premis Princesa d’Astúries. El passat novembre va estrenar una nova producció de l’ópera Carmen junt al director d’escena Emilio Sagi, i recentment, ha realitzat el debut alemany d’ADDA Simfònica en la imponent sala Funkhaus de Berlín, l’estudi d’enregistrament més gran i sofisticat del món.
Spanish Brass, quintet de metallls
Carlos Benetó, trompeta
Juanjo Serna, trompeta
Manolo Pérez, trompa
Indalecio Bonet, trombó
Sergio Finca, tuba
Marina Molina, Daniela Torres i Ambar Rosado, bomba porto-riquenya
Isadora López Pagán, coreografia i ball
David Moliner, percussió
Josep Vicent, director titular
