Orquestra de València

• Joaquín Rodrigo (1901-1999) ‘A la busca del más allá’ (1976) 15’
• Óscar Colomina (1977)  ‘The Styx’ (2024) *+ 11’
• Akira Miyoshi (1933-2013) ‘Création sonore’ (1991) 12’
• Arnold Schönberg (1874-1951) ‘Variaciones para orquesta, Op. 31’ (1926-28)° 20’

*+ Estrena absoluta. Encàrrec de l’IVC (2024).

° 150 aniversari del seu naixement.

L’Allende

Guerra implica, inevitablement, mort i alhora preguntes indefugibles: què passa quan et mors?, com passa?, on?, quins ritus convé complir? A ‘Catábasis. El viaje infernal a la antigüedad’, el professor Miguel Herrero de Jáuregui compendia les idees que es tenien a Grècia i Roma de l’allende, del més enllà. “L’allende delimita i dóna forma a l’aquí”, escriu. Es dedueix que els descensos rituals o poètics al món dels morts —com el que viurem/escoltarem en aquest concert— no sols atenen la nostra necessitat de conèixer o imaginar l’altra vida, sinó que ens ajuden a comprendre aquesta. De la lectura d’aquest llibre lúcid va sorgir la composició de l’obra estrena d’Òscar Colomina i Bosch, que sonarà en segon lloc al programa. Es tracta d’un encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura i del Festival Ensems i es titula ‘The Styx’, l’Estige, la llacuna Estígia que separa l’allà de l’aquí. Colomina ens fa baixar a l’Hades en un viatge breu, però esglaiador. Sentim primer, a les trompes, un conjur llunyà. Ambient d’ombres difuminades. A les cordes sorgeix una línia melòdica incessant, un llarg recitat instrumental que ocupa bona part de l’obra. Està esquinçat per dues pulsions oposades: la de baixar al registre greu, al que és fosc, i la de resistir-se —en va— a això. Sense deixar de baixar, que és el propi de tota catàbasi, la melodia es regira una vegada i una altra i llança mirades amunt. Mentrestant, els oients, muntats a la barca de Caront, travessem paisatges estranys i incorporis; o potser no, perquè la gràcia de la música instrumental rau a evocar sense concretar. A mig camí, quan sona invertida la trucada inicial (cap amunt el que anava cap avall i viceversa), tot es torna encara més inasible. Envoltada de presències penumbroses, la melodia de la corda continua baixant a l’Avern —i, el que és més significatiu, al fons de la nostra sensibilitat— fins a assolir el do sostingut, l’última nota viva, vibrant, del contrabaix. Encara cau un altre esglaó, al do natural, ja immòbil. Una darrera exhalació amb prou feines audible i… el misteri.

El més enllà de ‘The Styx’ opera en el temps: és més tard. Per contra, el de ‘In Search of the Beyond’ (‘A la recerca del més enllà’) de Joaquín Rodrigo, s’aplica a l’espai: és un de més lluny. El compositor es refereix al que està més enllà de la Terra o, com dirien Schiller i Beethoven, lluny a les estreles. El 1970, poc després de la gesta de l’Apol·lo 11, Rodrigo va ser rebut a Houston per la NASA. Sent invident el mestre, li van permetre palpar fins i tot les roques lunars, raríssim privilegi. El 1974, quan la Simfònica de la ciutat li va fer un encàrrec amb motiu del bicentenari dels EUA, Rodrigo va dedicar la composició “als astronautes de la NASA”. L’estrena va tenir lloc el 1978, amb l’orquestra que va fer l’encàrrec dirigida per Antoni Ros-Marbà. Sobresurten a la partitura tres músiques: als oboès, un salt enigmàtic de tres notes que arriba just un esglaó més enllà de la vuitena; a la corda, una melodia dominant, molt rodriguiana; i, en el color blanc de la flauta i la celesta, una cançó de rogle, una escena infantil, encara més rodriguiana i evocadora. L’obra consisteix en l’alternança i l’evolució, sempre continguda i elegant, d’aquestes tres músiques. És interessant que Rodrigo pose tot això entre parèntesis: al principi i al final, sentim créixer i decréixer un soroll blanc, un trèmol del plat suspès que, en paraules de l’autor, “es perd a la llunyania i vol evocar a l’oient l’arcà del més enllà”.

Amb el seu ‘Création sonore’, el japonès Akira Miyoshi aporta al programa una tercera forma de transcendència, un més enllà que mira enrere, al principi de tot. Nen prodigi del piano, Akira Miyoshi va ser successivament alumne, professor i, durant 20 anys, rector de la prestigiosa Escola de Música Toho. El 1955, va viatjar a París, on va rebre una influència decisiva d’Henri Dutilleux. L’obra que sentirem va ser encarregada per celebrar la inauguració de la Sala Simfònica d’Okayama. Allà la va estrenar l’Orquestra de la NHK, la ràdio televisió japonesa, sota la direcció de Wolfgang Sawallisch, el 23 de setembre de 1991. Al programa de mà de l’estrena, el compositor assegurava que, en visitar Kibiji, l’antiga carretera que uneix les ciutats d’Okayama i Soja a través del vell Regne de Kibi, va sentir “una mena de trucada prèvia, un ressò anterior a la manifestació d’alguna cosa”. El títol de l’obra està escrit meitat en japonès, meitat en francès: ‘Kaikyô, ou Création sonore’. La primera paraula significa “ressonància primigènia” i representa, segons l’autor, “la veu de la vida abans del començament de les coses” L’orquestra aborda tasca d’evocar aquest ressò no de manera contemplativa ni extàtica, sinó amb sonoritat oberta i profusió de material.

Si això de Miyoshi és una cosmogonia, un néixer, això d’Arnold Schönberg és més aviat un renéixer, la primícia d’un nou estat de la música. En paraules del seu alumne René Leibowitz, les ‘Variacions per a orquestra, op.31’ (1928) de Schönberg són “una de les obres més importants de tota la música contemporània”, un segon ‘Clau ben temperat’, orquestral aquesta vegada, que conté “algunes de les pàgines més belles i expressives de tot el repertori simfònic”. El dia de la seva estrena, el 2 de desembre de 1928, a Berlín, amb Furtwängler al capdavant de la Filharmònica, va sonar per primera vegada en gran orquestra l’univers dodecafònic, aquest cant nou (canticum novum l’anomena sempre Eugenio Trías) en què tot rastre de tonalitat funcional ha estat acuradament esborrat. Tot i això, o potser per això mateix, Schönberg va recórrer a una estructura tan tradicional com és el tema amb variacions. Concretament: introducció, tema, nou variacions i final. El tema és una llarga melodia que presenten els violoncels després d’una introducció de gairebé dos minuts. A més, el compositor va decidir recuperar en aquesta obra la vella polifonia i citar diverses vegades el nom de Bach. De fet, l’extens finale, que ocupa una quarta part de l’obra, no és més que una celebració d’aquestes quatre lletres (BACH: si bemoll, la, do, si). El febrer de 1968, quaranta anys després de l’estrena, el mateix Leibowitz va pujar al podi de la Simfònica de RTVE per presentar aquestes Variacions al madrileny Palacio de la Música.

Álvaro Guibert

Ha dirigit grans obres de compositors com ara Ligeti, Romitelli, Boulez, Vivier, Schnebel i Zimmerman. És respectat per compositors eminents com Chin, Lachenmann i Saariaho. Ha dirigit orquestres com la Filharmònica de Seül, la Filharmònica d’Oslo, la Simfònica de la WDR, la Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, la Simfònica de Barcelona, ​​la Filharmònica de Bergen i la Simfònica de la Ràdio de Viena. A l’òpera, ha dirigit obres de Ligeti, John Adams, Kaija Saariaho i Helmut Lachenmann. Brönnimann és director principal de la Basel Sinfonietta, on combina obres contemporànies i desconegudes amb repertori estàndard. També ha estat director artístic del principal conjunt noruec de música contemporània, BIT20, i director musical de l’Orquestra Simfònica Nacional de Colòmbia. Nascut a Suïssa, Brönnimann es va formar a l’Acadèmia de Música de la ciutat de Basilea i al Royal Northern College of Music de Manchester.

Va ser creada el 1943 sota la direcció de Joan Lamote de Grignon. En la seua dilatada vida musical cal destacar sortides a l’estranger, com la de França i Anglaterra (1950), Itàlia i Turquia amb Mstislav Rostropóvich com a solista (1996), Alemanya (2002) i Àustria i Txèquia amb Joaquín Achúcarro al piano (2008) a més d’actuacions als festivals internacionals Schleswig-Holstein i Tage der Neuer Musik de Zuric. Han estat directors titulars H. von Benda, N. Annovazzi, H. Unger, J. Iturbi, E. García Asensio, Pedro Pirfano, García Navarro, Martínez Palomo, Benito Lauret, Manuel Galduf, Miquel Àngel Gómez Martínez, Yaron Traub i Ramón Tébar. Actualment, el director titular i artístic de l’Orquestra és Alexander Liebreich. Entre els directors convidats figuren A. Argenta, C. Krauss, H. Unger, J. Martinon, S. Celibidache, R. Chailly, V. Fedoseiev, K. Penderecki, I. Menuhin, P. Maag, H. Rilling, I .Temirkanov, J. López Cobos, G. Albrecht, F. P. Decker, R. Frühbeck de Burgos, G. Herbig, A. Litton, Z. Mehta, G. Noseda, J. Panula, G. Pehlivanian, M. Plasson, C .Rizzi, P. Steinberg, W. Weller, Valery Gergiev, etc. Entre els solistes que han col·laborat amb la formació destaquen Barenboim, Brailowski, Buchbinder, Iturbi, Hahn, Harrell, Kremer, Lupu, Maiski, Mintz, Oistrakh, Pires, Pogorelich, Rachlin, Rostropóvitx, Rubinstein, Segòvia, Shaham, Sokolov, Stern, Szeryng, Vengerov, Volodos, Yepes o Zabaleta.