Orquestra de València
Artifici (2022) Miquel Àngel Berbis (1972) 12′ Obra encàrrec de l’Institut Valencià de Cultura
Per-sonare, concert per a flauta i orquestra (1988) Toshio Hosokawa (1955) 25’
Musique Funèbre (1958) Witold Lutoslawski (1913) 14’
Métaboles (1963-64) Henri Dutilleux (1916) 19’
Relectures i noves fonts d’inspiració en la música simfònica contemporània
Iyán F. Ploquin
Els discursos compositius de les últimes dècades presenten una infinitat de replantejaments al voltant del llenguatge musical. Aquests no sols es dirigeixen cap a la tradició, sinó que a vegades també suposen una relectura de les avantguardes que sorgeixen en aquest convuls període de la història de la música occidental.
Musique Funèbre (1958), del compositor polonés Witold Lutosławski (1913-1994), sorgeix arran del 10é aniversari de la mort de Béla Bartók, cèlebre compositor hongarés al qual està dedicada. Aquesta composició per a orquestra de corda es troba dividida en quatre seccions: ‘pròleg’, ‘metamorfosi’, ‘apogeu’ i ‘epíleg’, sent la primera i l’última d’elles les que constitueixen la “música de dol” com a tal. En elles es presenta un ús lliure i personal de la tècnica serial, que es fon amb un llenguatge harmònic d’influència bartokiana i la forma de cànon. Les seccions centrals mostren un desenvolupament de textures i ritmes contrastants, que arriben als nivells de major intensitat en el ‘apogeu’.
En algunes ocasions els replantejaments del llenguatge musical es realitzen a partir de models provinents de la naturalesa. És el cas de l’obra Métaboles (1963-64) d’Henri Dutilleux (1916-2013). Fugint dels preceptes de l’avantguarda de postguerra, el compositor francés troba inspiració en els processos orgànics dels éssers vius per a aconseguir un desenvolupament heterodox del material sonor, en una espècie d’evolució o metamorfosi interna de la composició musical.
Les transformacions progressives es reflecteixen en l’escolta més immediata, però també en un nivell macroestructural de l’obra. Un altre exemple es troba en Per-sonare (1988) del compositor japonés Toshio Hosokawa (1955), concert per a flauta i orquestra en el qual el concepte de música concreta instrumental de Helmut Lachenman es reinterpreta a través de la inspiració en les sonoritats dels instruments japonesos. Aquesta mescla d’elements occidentals i orientals es reflecteix, al seu torn, en la incorporació de timbres que evoquen el paisatge sonor natural. Aquestes reminiscències cap a la naturalesa s’aprecien en el tractament de la flauta solista, amb una mena de sonoritats que en la música tradicional japonesa es coneixen a través del terme sawari.
La música de creació més recent no sols es troba davant del repte de qüestionar el mateix llenguatge musical, sinó també el món canviant i incert en el qual vivim en l’actualitat. En Artifici (2022), el compositor valencià Miquel Àngel Berbis (1972) ens planteja una reflexió al voltant dels nous canals i codis de comunicació que apareixen en l’era digital. D’aquesta manera, Berbis ens situa davant l’artificialitat de les noves maneres de comunicar-se, que són independents al contingut dels missatges que es transmeten. Aquesta obra ens mostra el tipus de temàtiques abordades pels compositors de hui.
Va ser creada en 1943 amb la direcció de Joan Lamote de Grignon. Durant la seua dilatada vida musical cal destacar eixides a l’estranger com les de França i Anglaterra (1950), Itàlia i Turquia amb Mstislav Rostropóvitx com a solista (1996), Alemanya (2002) i Àustria i la República Txeca amb Joaquín Achúcarro com a pianista (2008), a més de les actuacions als festivals internacionals Schleswig-Holstein i Tage der Neuer Musik a Zuric.
Hi han estat directors titulars Hans von Benda, Napoleone Annovazzi, H. Unger, José Iturbi, Enrique García Asensio, Pedro Pirfano, García Navarro, Martínez Palomo, Benito Lauret, Manuel Galduf, Miguel Ángel Gómez Martínez, Yaron Traub i Ramón Tebar. Actualment és Alexander Liebreich el director titular i artístic de l’Orquestra.
Entre els directors invitats hi figuren A. Argenta, C. Krauss, H. Unger, J. Martinon, S. Celibidache, R. Chailly, V. Fedosseiev, K. Penderecki, Y. Menuhin, P. Maag, H. Rilling, I. Temírkanov, J. López Cobos, G. Albrecht, F. P. Decker, R. Frübeck de Burgos, G. Herbig, A. Litton, Z. Mehta, G. Noseda, J. Panula, G. Pehlivanian, M. Plasson, C. Rizzi, P. Steinberg, W. Weller, etc. Entre els solistes que han col·laborat amb la formació destaquen Barenboim, Brailowsky, Buchbinder, Iturbi, Hahn, Harrell, Kremer, Lupu, Maiski, Mintz, Óistrakh, Pires, Pogorelich, Rachlin, Rostropóvitx, Rubinstein, Segovia, Shaham, Sokolov, Stern, Szeryng, Vengerov, Volodos, Yepes o Zabaleta.
José Luis Estellés, director
Mario Caroli, flauta
