Portada >  > Agenda > Orquestra de València
Comrpa entrades
Concert en col·laboració amb el Palau de la Música de València

Concert en col·laboració amb el Palau de la Música de València

25 de setembre de 2020

Orquestra de València

Orquestra de València + Jordi Francés + Carlos Apellániz

Jordi Francés, director
Carlos Apellániz, piano

Programa

György Ligeti (1923-2006) Melodien for Orchestra (1989)

Carlos Fontcuberta (1977) Finestres (2019, obra encàrrec del Palau de la Música de València)

Béla Bartók (1881-1945) Concert per a orquestra (1943)

*Xerrada prèvia al concert amb Jordi Francés i Carlos Fontcuberta a les 18.30h. 

György Ligeti (1923-2006) va compondre Melodien (Melodies) per a orquestra el 1971, per encàrrec de la ciutat de Nuremberg per commemorar el cinquè centenari del naixement d'Alberto Durero. Es va estrenar el 10 de desembre d'aquest mateix any a Nuremberg, per l'Orquestra Filharmònica de la ciutat, sota la direcció de Hans Gierster. Està constituïda per nou seccions que s'entrellacen, marcades per canvis en el material musical, en la textura, el tempo i, en tres ocasions, pel canvi de compàs. Cadascuna engloba un procés: s'exposa un element, que és gradualment transformat fins que apareix un senyal formal que donarà pas sense interrupció a la següent secció. Segons les indicacions de l'autor per la seua interpretació, hi ha tres plans dinàmics (o siga, de volum), denominats "primer pla", amb melodies i patrons melòdics més curts, "pla mig", amb figuracions subordinades similars a ostinati i "pla de fons ", format per llargues notes sostingudes. Melodien és una obra de transició dins el catàleg de Ligeti, ja que en ella s'allunya de la seua densa micropolifonia a la recerca d'una textura més transparent, on cada línia és més perceptible. Però, tot i així, trobem encara rastres de la seua pràctica micropolifònica (encara que no microcanònica) anterior a la secció inicial i en la setena, relacionada amb la primera. Ligeti descriu la micropolifonia com "polifonia inaudible en la qual cada veu, encara que imperceptible per si mateixa, contribueix al caràcter de l'entramat polifònic com un tot". Seria com un contrapunt microscòpic, una densa textura internament animada en la qual molts instruments toquen versions lleugerament diferents de la mateixa línia melòdica. En Melodien, el mecànic (ostinati entrellaçats) i l'estàtic (masses de so) estan barrejats. Anteriorment, el compositor va treballar amb aquestes dues textures una per una, però ací, al unir-se, contribueixen a la sensació omnipresent d'estat difús o desordre controlat d'aquesta peça orquestral.
 
Avui assistim a l'estrena absoluta de Finestres, un concert per a piano i orquestra compost per Carlos Fontcuberta (València, 1977), encàrrec de Palau de la Música de València. L'obra s'estructura en quatre parts o “Finestres”. Segons paraules de l'autor mateix, "la idea inicial de la primera, Marina, es configura com una gestualitat orquestral en forma d'ones, que impulsen el solista cap a la superfície, des del no res fins a la plenitud." Els dos breus moviments centrals, Celeste i Onírica, són petits interludis que, agrupats, assumirien, segons el compositor, la funció estructural del moviment lent d'un concert clàssic. Celesteevoca un món de constel·lacions sonores, mentre que Onírica suggereix una atmosfera surrealista que podríem trobar en quadres de Tanguy, De Chirico o Dalí. Sobre l'última finestra, titulada Metropolitana, Fontcuberta ens explica que "pot definir-se com una finestra de finestres, en la qual la proliferació de materials diversos, cites i al·lusions vetllades se succeeixen i entretallen a ritme accelerat, evocant així el dinamisme i la multiplicitat de espais de les grans ciutats." El compositor remarca que l'obra no és música descriptiva, tot i que s'evoca en cadascuna de les seues parts una certa poètica.
 
Béla Bartók (1881-1945) va emigrar a Amèrica a l'octubre de 1940, a causa de la segona guerra mundial. El temps que va passar als Estats Units no va ser un període feliç per a ell. Es va veure contínuament assetjat per problemes de salut i de diners. Al cap d'un temps li van diagnosticar leucèmia. Per ajudar al seu admirat amic, els seus compatriotes, el violinista Joseph Szigeti i el director Fritz Reiner van acudir a Serge Koussevitzky, director musical de l'Orquestra Simfònica de Boston. La seua idea era que se li encarregara, a través de la Fundació Koussevitzky, una nova composició. Koussevitzky va visitar a Bartók a l'hospital i li va oferir un xec de 500 dòlars com a avançament del cinquanta per cent per una obra per a orquestra. La composició del Concert per a orquestra va ser ràpida: va tardar a escriure-lo 55 dies i va estar completament acabat el 8 d'octubre de 1943.
 
El llenguatge d'aquesta obra mostra l'evolució del compositor cap a una simplificació i puresa d'estil que va començar al voltant de 1930, després d'un apassionant període d'experimentació. Ell mateix va escriure el 1938 que "la música contemporània hauria de dirigir-se en l'actualitat cap a la recerca del que anomenaríem inspirada simplicitat." El títol d'aquesta obra orquestral, propera a una simfonia, s'explica, segons el seu autor, per la seua tendència a tractar els instruments o grups d'instruments d'una manera concertant o solista. El Concert per a orquestra s'organitza en cinc moviments: El primer, Introduzione (Errant non troppo. Allegro vivace) té forma sonata i en ell té gran importància l'interval de quarta. Bartók adverteix que el terme “Introducció” només es refereix als 75 primers compassos, no a tot el moviment.
 
El segon moviment, Giuoco delle Coppie (Allegro scherzando) va ser originalment batejat per Bartók com Presentant li Coppie i és un encadenat de seccions curtes i independents que presenten als instruments de vent en cinc parelles. Les cinc seccions no tenen temàticament res en comú. Una caixa clara sense bordó preludia l'aparició dels instruments de vent en parelles assocides a un interval i en aquest ordre: fagots (sisenes), oboès (terceres), clarinets (setenes), flautes (cinquenes) i trompetes amb sordina (segones majors ). Un curt coral dels metalls i la caixa clara fa de trio. Després es reexponen les cinc seccions dels duos amb una instrumentació més elaborada.
 
Elegia (Errant, non troppo) és la tercera part, que consta de la juxtaposició de cinc seccions, començant per un preludi i seguit per tres elements que es presenten successivament i formen el cor de la peça, embolicada en una textura boirosa formada per motius elementals, plena de misteri i premonicions, sent una de les més representatives "músiques nocturnes" en la producció del mestre. Acaba la peça amb un postludi, quedant, doncs, l'esquema formal com p-A-B-C-p. Gairebé tot el material d'aquesta Elegia prové de la Introduzione.
 
Un Intermezzo interrotto (Allegretto) és el quart moviment i està construït sobre la contínua alternança dels compassos de 2/4 i 5/8. La seva forma podria sintetitzar com A-B-A'-[int]-B'-A''. La interrupció és un colp d'efecte formal xocant, ja que interpola una secció incongruent amb el ja escoltat. En ella el clarinet presenta un nou tema que parodia tant la marxa de la Setena simfonia "Leningrad" de Xostakóvitx, com l'ària "Dóna geh 'ich zu Maxim" pertanyent a l'opereta La vídua alegre del compositor hongarès Franz Lehár.
 
L'últim moviment, Finale (Pesante-Presto) presenta de nou la forma Sonata. Comença amb una enèrgica crida de les quatre trompes que dura quatre compassos. Mitjançant un curt accelerando s'arriba al presto, amb les violes i els violoncels marcant el ritme binari amb arpegis en pizzicato i els violins tocant amb la punta de l'arc, en un vertiginós corrent de semicorxeres. Es genera llavors un perpetuum mobile que va creixent i configurant el primer grup temàtic de la sonata, que al seu torn es divideix en quatre parts ben diferenciades. El segueix una transició basada en el tema de la crida de les trompes inicial que enllaça amb el segon grup temàtic, en el qual destaca el tema encomanat a la trompeta en Do, que es converteix en un subjecte de fuga i és tractat en inversió, stretto, augmentació, disminució, etc. El desenvolupament podem dividir-lo en dues parts, la primera una mica meno mossso i la segona més complexa, mostrant un contrapunt magistral de motius en disminució. La reexposició conté una transició diferent, marcada a la partitura tranquillo, que connecta de nou amb el tema de la crida de les trompes. La reaparició del segon grup temàtic, tractat aquest cop per augmentació, arriba al clímax sonor amb el brillant desplegament dels metalls i finalitza l'obra amb impressionant puixança i intensitat.
 
Bartók va escriure, en les notes al programa de l'estrena, que "el caràcter general de l'obra representa -a part del burló segon moviment- una transició gradual des de la severitat del primer moviment i la lúgubre cançó fúnebre del tercer, fins a l'afirmació de la vida en l'últim". El Concert per a orquestra va ser dirigit en la seua estrena per Serge Koussevitzky, amb l'Orquestra Simfònica de Boston, el 10 de desembre de 1944. Bartók va morir deu mesos després de l'estrena, una mica més animat per l'èxit immediat d'aquesta formidable obra.
 
César Cano
 

Programació

25/09/2020  19:30hAuditori del Palau de les ArtsConcerts '20

Preus: 8, 12 i 15€

Coorganitza

Col·labora

 

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Ensems

Tel. +34 961 206 515
ensems@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Ensems

Utilitzeu l'etiqueta #Ensems per comentar i compartir a les xarxes socials les vostres experiències, impressions i sensacions als concerts del festival!

Ens trobem als concerts!

Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info