Portada >  > Notícies > Musicòloga en Residència - 2. L'excès
Llorenç Barber

Llorenç Barber

09 de maig de 2019 · Sala Joaquín Rodrigo del Palau de la Música de València

Musicòloga en Residència - 2. L'excès

Graphono Escolte i escric. No promet crítiques ni comentaris, sinó un exercici en el qual compartisc la meua escolta i les preguntes que ella em provoca. Assumisc que no tinc respostes. Llance el meua ressò sense esperança de retorn. "No hi ha res en allò sonor que ens retorne una imatge localitzable, simètrica, invertida de nosaltres mateixos, com ho fa el mirall. En llatí, el reflex es diu repercussió. [...] El ressò no és una nina sonora, no és una efígie. El ressò no és exactament un objectus, no és un reflex llançat davant l'home: és una reflexió sonora i qui la sent no s'acosta sense destruir el seu efecte. No hi ha mirall sonor on l'emissor es contemple". (Pascal Quignard)

 

Ensems #2 – L’excés

Va haver-hi un homenatge a Llorenç Barber, creador de Ensems -entre altres coses-. Primer, amb una taula redona, en la qual va participar ell mateix al costat de Montserrat Palacios, Rubén López-Cano i servidora de vostés. Parlàrem, entre altres coses, de la necessitat, abast i condicions de la irreverència, del significat del públic, de la creació en comú i de les resistències de les institucions. També de la presència i fragilitat del cos, de la resignificació d'objectes, del “relat porós” que configuren les “instàncies artístiques” (López-Cano dixit) de Barber, de la temporalitat. Res malament per a una hora i mitja i cinc veus. A mi em va quedar pendent, entre altres, parlar d'alguna cosa que em fascina. Douglas Kahn parla que la fonografia no és sol un mitjà, sinó que produeix “audibilitat”. La “audibilitat” es refereix, dit en breu, a allò que adquireix un espai en el marc del sonor. No tant perquè haja romàs silenciat sinó més aviat perquè ningú s'havia adonat de la seua sonoritat o era tècnicament impossible que sonara -com la textura dels objectes abans dels transductors o els micròfons piezoelèctrics-.

Després de la taula redona, va arribar una breu presentació de l'exposició curada per Fuencisla Francés amb les partitures de Llorenç Barber, que donen compte no solament de la seua prolixa activitat, sinó també de la necessitat d'arxiu de tants autors contemporanis, així com repositoris digitals que permeten la difusió de tot aqueix material. L'homenatge concloïa amb un concert amb obres d'obres de Barber, de Ramón Barce, Mestres Quadreny i Carlos Galà que van propiciar un recorregut per aquells necessàriament insolents anys 70 i 80 de la composició espanyola en els quals hi havia moltes coses en joc. Entre altres coses, la necessitat i urgència de la dignitat, també en l'artístic. Estar en un costat o a l'altre era prendre partit no solament per certes estètiques o eleccions d'aqueixes possibles “instàncies artístiques”, sinó també pel rol social de la cultura. Després de tants anys de foscor, calia saber-se situar. I no rendir-se, perquè la foscor està molt a la vora.

Un canvi de terç va arribar amb el quartet Tana, la peculiaritat del qual consisteix que l'electrònica no s'amplifica per cap altaveu a l'ús, sinó a través de la caixa de ressonància dels instruments. Per això, l'electrònica té una presència molt més orgànica del que s'aconsegueix mitjançant altaveus habituals, per més que es espacialice el so. Per això, la pregunta que em rondava durant tot el concert va ser quin sentit té hui pensar el quartet de corda com a tal. Durant molt de temps, un compositor podia mesurar la seua vàlua amb un quartet de corda “resultón”. Especialment en Dissidence IV, de Havel, que portava en el seu nom l'oposició a l'amb-cert, es posa això en qüestió. No es tracta de trobar-se, sinó d'oposar… el què? el propi so? els timbres? D'alguna forma, aquest excés del quartet estava constantment present en el programa del Tana. Amb Romitelli i la seua Natura Morte con Fiamme, amb l'electrònica eixint dels cossos, es va fer més subtil aqueixa “morfologia espectral” que buscava incansable, el desplegament del “gra” (seguint a Barthes, com ell mateix feia) del timbre. En Il ne s’agit pas de li recomposer, de Lebel, els Tana dónes-concerten amb un treball electrònic basat en l'enregistrament i manipulació de la destrucció d'un piano, fins que ja es deixa d'escoltar aqueix piano desintegrant-se i es desidentifica que això que sona siga un piano, però alguna cosa sona. Així que el diàleg amb el quartet és, d'alguna forma, una reconstrucció d'una deconstrucció. La pregunta que apareix, clar, és com des del cos dels instruments de corda sorgeix aqueix piano o, millor dit, les seues condicions de possibilitats mínimes i què seria, musicalment, el gest del “destructiu”: els sforzandi? els aguts? la saturació? En Smaqra, de Arroyo, l'excés potser estava en el rítmic, segur i rotund al principi, després convertit en una sort de rebot o de traç que converteix el rítmic en gest. Aqueix ritme inicial que es va dissolent gradualment al llarg de la peça a favor del treball electrònic basat en grans plans sonors em va portar a la pregunta -tornant a l'assumpte de l'abast i pertinència del quartet àdhuc hui- de quins serien els límits en aqueixos instruments híbrids, si podrien dir-se instruments “cyborg”. Diu Haraway, entre altres coses, que els cyborg se situen “decididament del costat de la parcialitat, de la ironia, de la intimitat i de la perversitat”. Em sedueix profundament pensar que el quartet de corda té la seua destinació prop d'aqueixos substantius.

Demà més.

Marina Hervás

Organitza

Coorganitza

Col·labora

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Ensems

Tel. +34 961 206 515
ensems@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Ensems

Utilitzeu l'etiqueta #Ensems per comentar i compartir a les xarxes socials les vostres experiències, impressions i sensacions als concerts del festival!

Ens trobem als concerts!

Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info