Portada >  > Notícies > Musicòloga en Residència - 3. Oyeur
Solo Voices - Stimmung - Contra Vent i fusta

Solo Voices - Stimmung - Contra Vent i fusta

09 de maig de 2019 · Atri dels Bambús del Palau de la Música de València

Musicòloga en Residència - 3. Oyeur

Graphono Escolte i escric. No promet crítiques ni comentaris, sinó un exercici en el qual compartisc la meua escolta i les preguntes que ella em provoca. Assumisc que no tinc respostes. Llance el meua ressò sense esperança de retorn. "No hi ha res en allò sonor que ens retorne una imatge localitzable, simètrica, invertida de nosaltres mateixos, com ho fa el mirall. En llatí, el reflex es diu repercussió. [...] El ressò no és una nina sonora, no és una efígie. El ressò no és exactament un objectus, no és un reflex llançat davant l'home: és una reflexió sonora i qui la sent no s'acosta sense destruir el seu efecte. No hi ha mirall sonor on l'emissor es contemple". (Pascal Quignard)

Ensems #3 - Oyeur

Els Solo Voices van interpretar una obra canònica: Stimmung, de Stockhausen. Es poden dir tantes coses d'aquesta obra que només diré les que em van vindre al capdavant mentre escoltava. El primer, el sentit ple que adquireix la polisèmia de Stimmung, que ens porta a “estar d'acord” (ich stimme dir zu=estic d'acord amb tu), afirmar que alguna cosa és correcta (das stimmt), afinar (stimmen), la veu (Stimme) i també l'humor o ambient (És gibt eine komische Stimmung hier=hi ha mal ambient ací o ich habe heute halt keine gute Stimmung = no estic hui de bon humor). No s'ha de descartar que Stockhausen tinguera tot això en ment quan li va posar nom a l'obra. Per això, no cal reduir la peça a l'entonació i la convivència entre el serial i el tonal (a partir del centre en el si bemoll), o al cant com a unió i cessió, o al problema constructiu a través i amb el temps, i no solament en el temps, o a la “deformació” pel micròfon, o a la no-paraula que sona (fins i tot en aquells casos on es distingeix una paraula que significa alguna cosa no importa), la pregunta pel límit de l'humà quan aquesta, gràcies al cant difónico, sembla que imita a l'electrònica, o almenys deixa de sonar plenament humana, o la complexa articulació d'això en el que s'ha basat bona part de la música occidental, l'alternança entre recursos de tensió i distensió, que ací es dissolen, o com Stimmung, amb aqueix cercle tan dels 60 ens convida al fet que penetrem una sort de trobada privada, que acomodem la nostra escolta des de dins i des de fora alhora, que participem com voyeur-oïdores (oyeur?) un ritual sense ritual.

I li va arribar el torn a OCAZ Engima, que van oferir un mapa, com és habitual en ells, des d'obres dels anys 60 (Dialogue, de Schnittke a obres de 2019 (Glosses, d'Inés Bádalo). Aquesta constava, almenys en la meua primera escolta, de quatre parts, que exploraven quatre formes d'organitzar el material sonor: primer -com a introducció-, mitjançant la construcció d'atmosferes que es dissolien en la segona part, amb un xicotet motiu obsessiu en el violoncel que derivava en els glissandi que configuraven la tercera part i arribaven a un motiu, que he cridat preliminarment basculant, que tancava la peça. D'aquesta manera, aquestes quatre formes suposaven quatre formes, també, d'anar més enllà d'elles. En Dialog, de Schnittke, amb Iván Balaguer com a solista, trobem un canvi de terç del minuciós treball de Bádalo a la profunditat grotesca del compositor rus. On està el diàleg? Aquesta peça, per a mi, és el contrari: l'aparentment lànguida melodia del començament en res anuncia el so metàl·lic i en moltes ocasions circense de l’ensemble, que sembla que es burla en certa manera del solista -com succeeix, per exemple, en algunes obres de Shostakovich. Amb Cohen, Nikodijevic i Hurel passem del color més urbà, com una visita a algunes de les composicions nord-americanes dels anys 20 i 30 que emergien de la fascinació per les noves configuracions urbanes (és difícil no pensar en alguns moments de Copland) a aqueix pas a pas de Hurel, que va tindre un protagonisme absolut del clarinet baix, passant pels microentramats rítmics de Nikodijevic. No puc detindre'm, com és palés, en cadascuna d'elles i arribar a temps per a tots aquests escrits. Que càpia una reflexió que és transversal: que poc es toca tanta música que roman silenciada mentre el cànon segueix fitat a un xicotet conjunt de compositors (homes, d'algunes regions d'Europa). I qué bé, i quina tristesa haver de recordar-ho (encara que Ensems siga dels pocs festivals als quals no fa falta tirar-los de les orelles feministes), que es colen dones entre la programació.

Demà més.

Marina Hervás

Organitza

Coorganitza

Col·labora

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Ensems

Tel. +34 961 206 515
ensems@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Ensems

Utilitzeu l'etiqueta #Ensems per comentar i compartir a les xarxes socials les vostres experiències, impressions i sensacions als concerts del festival!

Ens trobem als concerts!

Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info