Portada >  > Notícies > Musicòloga en Residència - 5. Romper del día

13 de maig de 2019

Musicòloga en Residència - 5. Romper del día

Graphono Escolte i escric. No promet crítiques ni comentaris, sinó un exercici en el qual compartisc la meua escolta i les preguntes que ella em provoca. Assumisc que no tinc respostes. Llance el meua ressò sense esperança de retorn. "No hi ha res en allò sonor que ens retorne una imatge localitzable, simètrica, invertida de nosaltres mateixos, com ho fa el mirall. En llatí, el reflex es diu repercussió. [...] El ressò no és una nina sonora, no és una efígie. El ressò no és exactament un objectus, no és un reflex llançat davant l'home: és una reflexió sonora i qui la sent no s'acosta sense destruir el seu efecte. No hi ha mirall sonor on l'emissor es contemple". (Pascal Quignard)

Més veu i més del que la veu pot va tancar la cita del divendres 10 de maig amb dues peces de Gervasoni: Romper del dia, basada en poemes de José Ángel Valente i Busque Amor noves arts, novo engenho, de Luís Vaz Camõés, interpretades per Calos Mena al costat de Clemens Gottschling a la trompa i per Adrián Albadalejo al trombó i Vicente Moronta a l'oboé respectivament. Els poemes es dissolen: de nou no es busca que s'entenga el text, però tampoc exactament el seu contingut de forma immediata. El text serveix de suport per a una veu que penetra tant el fonètic com el que el poema podria obrir més enllà de les paraules. Per exemple, a Romper del dia importa tant el que pot ser que diga Valente com el gest de ruptura i la seua possible traducció musical: significa la ruptura una interrupció del discórrer temporal, una renúncia al cronològic? Altres veus van aparéixer quan es prenen els solistes com a tals: així escoltem Aleph, de Castiglioni, per a oboé sol, Air, per a trompa, de JörgWidmann i nottetempo, per a trombó de Nadir Vassena. 

Em pregunte a vegades com fer per a pensar el que està succeint en la música contemporània d'encuny recent. Crec que hi ha, almenys, dos corrents que s'uneixen a les que ja estan establides, almenys, des de fa cinquanta anys: la que uneix videoart, visuals o qualsevol suport amb el format ensemble (que no és que siga absolutament nou, però sí que, d'alguna forma, és des que s'ha facilitat l'accés a les noves tecnologies des de quan és possible per a un gran nombre d'artistes treballar des de la interacció d'arts); i, per un altre, la cerca sonora des de la materialitat dels objectes, alguna cosa que fa que la distància entre algunes propostes i l'art sonor siga més acadèmica que real. En la primera línia es troba el ensemble contenidor. El centre de la seua proposta va ser Generation Kill, de Stefan Prins, que és una obra que superposa una imatge d'un intèrpret controlat per un comandament de Playstation i l'intèrpret en viu alguna cosa que posa de manifest, segons l'autor, la complexitat del que definim per llibertat. Però, més enllà d'això, el que fa és superposar -almenys- dos nivells de concert: el que va succeir quan es van gravar les imatges que apareixen controlades pels performersamb els comandaments de videoconsola, que només se'ns mostra breument, i el que succeeix darrere de les pantalles que reprodueixen als espectres dels intèrprets. S'esvaeix, així, aqueixa concessió al públic de poder veure quasi tot que no fóra bambolina: la pregunta per qui està sent intèrpret de què penja en l'audició de l'obra constantment. També posa en evidència al públic quan Prins fa explícita la relació amb el bèl·lic de l'obra: unes imatges, entre el videojoc i el telenotícies, mostren escenes de conflicte -o que imaginem de conflicte- que vincularien la violència del material sonor amb la violència de les imatges de la qual parteixen, que només a la meitat de la performance se'ns fan visibles. Ja des de la II Guerra Mundial és tema fonamental com narrar, nomenar, exposar la violència sense que siga banal. Potser la proposta de Prins no és la menys ingènua, però sí que és esgarrifosa. M'interessa, seguint amb la proposta d'Elena Mendoza, com després dels panells succeeix un “espai sense sentit de ficció”, la superposició d'esdeveniments i el sorgiment d'una ficció -d'una estetización- des de la cruesa de allò real. Menys concessions Asesino sin razón, de Jorge Sánchez-Chiong, que utilitza un material on aqueixa línia -exigida pel decòrum burgés- entre el políticament correcte i l'incòmode es dissol a favor del rude sense miraments, potser perquè és en els espais de ficció on ha d'exposar-se això que és més real que el real. En un punt intermedi se situa lla obra per encàrrec de Ensems a Joan Gómez Alemany, TV (TeleVision)=*TN (TransNational)=*TNT(TurnerNetworkTelevision)(*TriNitroToulene): les escenes distorsionades de la telebotiga, d'espectacles massius com els de Llaura Malikian o les tertúlies d'al matí protagonitzen el treball visual que ens converteixen en oïdors i espectadors. S'uneix, així, el món del consum i el que suposadament està protegit d'ell, el de la música -clàssica, acadèmica, culta, etc.-Som els mateixos éssers que visitem uns productes i uns altres o bé mantenim uns allunyats d'uns altres: l'elit de l'art -contemporani o de qualsevol altra classificació- consisteix a creure que ens podrem deslliurar de la indústria cultural, quan les lògiques del capital han aconseguit que, des de fa uns pocs anys, ens considerem sense molta d'objecció “empresaris de nosaltres mateixos”, que considerem que el treball creatiu no es remunera perquè no es pot mesurar segons altres marcs laborals o que hi ha un art de consum i un altre que no. Un canvi de terç va arribar amb Wings, de Cathy Van Eck, que consistia en com tres performers, movent tres panells, modificaven una emissió estable de so i el seu feedback. Els panells es tornaven éssers per si mateixos. D'aquesta manera, mentre amb Alemany el públic havia evidenciat el seu doble rol com a espectador i oïdor i el tarannà polític d'aqueixa duplicitat, ací eren els intèrprets els que passaven a un segon pla, posicionant a l'objecte -el panell blanc, diàfan, en aparença inexpressiu- com a modulador del so, com si tingueren una vida pròpia que voldríem dels objectes perquè deshumanitzen, en el millor sentit de l'assumpte, el món. 

Aquesta trobada amb els objectes caracteritza tant el treball de Ricardo Descalzo com el de Núria Andorrà (i així arribe a la segona línia que presentava fa un moment). D'una banda, Descalç, mitjançant diferents propostes de preparació del piano, va mostrar tant les possibilitats encara per explorar d'expansió dels instruments com la seua constitució com a objecte que canvia de significat en el seu encreuament amb altres objectes. És un llenguatge de cossos que ressonen només quan s'obri un espai per al seu ressonar. La indiferència cap al sonor dels cossos, que caracteritza la nostra vivència quotidiana, marca justament i de forma crítica la proposta de Descalç. Altres compositors, com Simon Steen-Andersen, Ricardo Eizirik o Benjain Scheuerproposen aquest llenguatge d'objectes en la seua composició, però quasi sempre pensant en un ensemble. El piano preparat de Descalç és com un món al qual ens convida a penetrar. L'enregistrament i projecció de la manipulació en viu crea, alhora, una ficció i una no ficció, perquè se'ns permet veure allò que romandria ocult per a un espectador mitjà, però per un altre se li dóna protagonisme a les coses: caragols, palitos, una batedora de varetes. Objectes quotidians que fan que es renuncia a aqueixa creença que hi ha alguna cosa així com “la música” més enllà del cos sonor que emeta el so, com es creia, per exemple, en el barroc. Clarament la posada en escena de Descalç estava pensada perquè no mediara l'aplaudiment entre peça i peça. Però no resistim el silenci: per què continuem aplaudint? A qui aplaudim? Necessitem l'aplaudiment com a alleujament, com a canvi de terç, com a tancament categorial de la ficció, que fa irresistible la realitat si romanem molt en aquella? Va acabar amb AF, de Robert SherlawJohnson, una obrita en la qual el compositor escriu al seu amic “AF” després de la seua desaparició: una mostra més que ja no parlava el compositor, com a autoritat sobre el so, sinó que se cedia l'expressió. Per si a través de l'un altre del món fórem capaços de dir el que no es pot ja dir amb els mitjans coneguts. 


Nuria Andorrà també s'inclou en aquesta categoria perquè, com altres improvisadors, part del cos mateix dels instruments per a pensar el treball amb el so. En concret, part de la seua superfície per a anar, a poc a poc, com qui s'aproxima per primera vegada a alguna cosa que no coneix, atrevint-se a portar aquesta superfície fins al seu extrem, quasi fins a la violència des d'ella. La percussió té la virtut i la complexitat que es basa en el xoc de dos o més cossos entre si. La violència de la necessitat d'aqueix xoc és el que porta a Andorrà, aparentment, a fer aqueix exercici de creixement sonor des de la materialitat dels instruments, que treballa en blocs diferenciats, buscant també blocs trímbricss. Comparteix, així, amb el públic, la seua pròpia cerca i les seues trobades preliminars. Abandona l'escenari amb una suau bala que xoca amb làmines afinades. Abandona també la sala: continuem escoltant la canina. Torna a entrar i es cola entre el públic. Hi ha molt de desconcert (potser mai millor dit). Només quan s'encén la llum sabem que hem d'aplaudir. De nou, per què? és l'aplaudiment suficient per al que acaba de succeir? no curta l'aplaudiment, per així dir, la qual cosa el so ja ha comptat? Per què s'acaba una peça? S'acaba, realment, amb l'aplaudiment?

Organitza

Coorganitza

Col·labora

culturarts generalitat valenciana

© Institut Valencià de Cultura

Plaça de l'Ajuntament, 17
46002 València

Ensems

Tel. +34 961 206 515
ensems@gva.es

Nota legal

Contacte express





Accepte les condicions i la
política de privacitat

Ensems

Utilitzeu l'etiqueta #Ensems per comentar i compartir a les xarxes socials les vostres experiències, impressions i sensacions als concerts del festival!

Ens trobem als concerts!

Sol·licitem el seu permís per a obtindre dades estadístiques de la seua navegació en esta web, en compliment del Reial Decret Llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info