Hanatsu Miroir & Accroche Note & Januibe Tejera - Moi Singe

Un ésser amb un passat de mico ve a presentar a l'Acadèmia de Ciències el seu llarg viatge per convertir-se en un home i integrar-se en la societat. A través d'un relat àcid i directe, tintat d'humor negre, el salvatge descriu el seu mètode d'adaptació a la cultura humana i la seua percepció del que comunament anomenem Humanitat.

El personatge, metàfora de l'individu semi-salvatge i medi social, presenta el seu anàlisi de la lluita entre la identitat personal davant les regles del grup humà, així com l'hàbit i el silenci davant els absurds de la societat.

El monodrama es presenta com una conferència fosca directament dirigida al públic, on Pierre le Rouge, el nostre salvatge transformat en home, s'adapta a la veu humana i al seu llenguatge per transcriure el seu aspecte i explicar el seu absurd viatge.

Música

La força del text de Kafka dóna color a la idea musical. L'obra conserva el seu marc: una "conferència" dirigida al públic. Però per la característica del nostre narrador, mig mico mig humà, la veu és llavors híbrida, jugant a la frontera de l'home i l'animal.

El personatge no parla en una veu com la nostra. És una veu gravada entre dos mons, dos personatges, una veu expressada de dues maneres. És precisament en aquesta recerca de la reunió de la pròpia veu que la música sorgeix com a necessitat d'aquest discurs.

Per jugar amb la naturalesa ambigua i inhumana del personatge, la seua veu és interpretada per dos cantants (un home i una dona) creant una espècie de "Cerberus" musical. Aquesta història és "augmentada" per un petit conjunt, creant un caràcter híbrid entre veu/instrument/electrònica. Aquest model polifònic ofereix moltes possibilitats d'utilitzar el text (superposat, fragmentat...) i la conferència es fa plural, tant com les
possibilitats de la seua interpretació.

Més enllà de la relació text / música (semàntica/contingut musical), la música dóna vida a l'espai de la conferència. Amplifica la força de l'escena. És una altra veu, una veu sense text. També té el poder d'obrir finestres per a la posada en escena, on el nostre personatge no pot parlar, on l'acció pot trobar paraules, permetre seccions sense text i en diàleg amb altres elements de la posada en escena (imatges, decoració, etc.).

A mig camí entre l'oratori i l'òpera, la conferència surrealista es guia per la idea de transmutació, metamorfosi, tan estimada per a Kafka. L'univers sonor s'inspira en això i vol augmentar aquesta transformació contínua que sofreix el nostre personatge, donant vida i cos al seu discurs, sempre amb un humor negre. L'escriptura instrumental i electrònica es deriva d'ella, utilitzant diferents enfocaments del meu treball (el zoom musical, l'instrument / veu augmentat, la interferència, la saturació del discurs, etc.)

Programa:

Januibe Tejera (1979) - Moi Singe (2017) (60’)