Pleasure Island - Conservatoris

PROGRAMA

PART I

Sò-omnia 15’

    Chelo en el país de las hormigas, Núria Núñez (València) 

    La meua amiga Chelo i jo, Miguel Ángel Berbis (València)

    Chelo en el mar, Sonia Megías (Castelló)

    Microvers, Vicente Roncero (Castelló)

Aula de violoncel del Conservatori Municipal José Iturbi de València

Coordinació: Elena Solanes 

Sonuari 15’

    Grapho, Llum Martín 

    Las cosas que no tienen nombre, Esther Pérez 

    Hi-Vis Grip, Bernat Cucarella 

Aula de percussió del CPM Francesc Peñarroja de la Vall d’Uixó 

Coordinació: Neus Fontestad

PART II

Land of the Toys (2021), Esther Pérez 9’

Ensemble del CPM Francesc Peñarroja de la Vall d’Uixó  

Col·laboració: Neus Fontestad

Strach (2021), Llum Martín i Bernat Cucarella 12’

Ensemble del Conservatori Municipal José Iturbi de València

Col·laboració: Elena Solanes

El projecte XENSEMS Pleasure Island de la 43 edició del festival s’articula al voltant d’un dels pilars bàsics que donen nom a aquesta nova edició: el refugi. El projecte està dividit en dues parts que dialoguen en espais diferents. La primera part -Pleasure Island I- té lloc a l’Aula Magistral del Palau de Les Arts i proposa l’exploració de la idea de refugi des de la infància. Aquest refugi es compren com un lloc on els xiquets, xiquetes i joves construeixen les seves pròpies regles i formes d’estar en el món fora del marc adult. Des d’ací concebem una altre mirada
al ‘concert pedagògic’ convencional: no com una experiència centrada exclusivament en l’aspecte didàctic i formatiu de la música, sinó en com ells i elles proposen noves idees al públic des d’una primera aproximació a la creació musical actual. En aquest concert, son elles i son elles qui prenen la veu.

El segon concert – Pleasure Island II- té lloc a la Teatre Martín I Soler i proposa l’exploració de la idea de refugi des del marc adult. A través de l’obra Mosaic de Elliott Carter y de l’estrena absoluta d’Internités del compositor Januibe Tejera, concebem una manera diferent de transitar el refugi. En aquestes dues propostes, la música es creua amb el moviment en escena.

Sò-òmnia és un projecte pedagògic que naix amb la necessitat de connectar la música de nova creació als aprenentatges musicals inicials. D’aquesta manera es proposen experiències sonores diverses a partir de composicions de Sonia Megías, Núria Núñez, Miguel Ángel Berbis i Vicente Romero, pensades per a que els xiquets i les xiquetes exploren nous llenguatges i sonoritats possibles amb el seu instrument d’una manera lúdica i creativa.

Sonuari proposa un llenç musical calidoscòpic on s’entrellacen els imaginaris sonors de tres joves compositors amb tres agrupacions d’alumnes de diverses edats, moments i inquietuds. L’aula de percussió descobreix, per mitjà de l’experimentació lúdica, els llenguatges actuals de creació sonora, éssent els compositors els que tamisen la seua creativitat musical. 

• ‘Grapho’, de Llum Martín, es planteja com una proposta artística on l’atzar i la improvisació configuren el discurs central de la peça. L’obra es presenta com una aproximació a la música de nova – i lliure- creació, on els alumnes proposen dues interpretacions de la mateixa obra a partir de l’exploració tímbrica, textural i formal. 
• ‘Las cosas que no tienen nombre’, d’Esther Pérez, és una obra on la percussió, la veu, l’ús dels loops, el poema ‘Sólo para decirlo’ d’Idea Vilariño, la veu com instrument, el treball poètic i els L-Systems estan presents i dialoguen amb les aportacions de Marina, Nora i Neus, sorgides arrel de l’experimentació sonora amb diversos objectes i instruments. 
• ‘Hi-Vis Grip’, de Bernat Cucarella, estableix un discurs entre dos performers que, per mitjà de wiimote, alternen lo visual i lo sonor jugant amb els gestos típics del tenis. ‘Slastic’ de Tricicle és una de les obres que amb més força ha influenciat la peça, tant per la seva vessant escènica com còmica.  

Pleasure Island és el nom que va popularitzar Walt Disney a Pinocchio i fa referència al País de les Joguines que Collodi va descriure en Les Aventures de Pinocchio fa més de 100 anys. Un lloc inèdit i extraordinari on els xiquets entremaliats escapaven dels adults per construir les seues pròpies regles i formes d’estar al món. Aquesta mirada, que proposa una forma d’aïllament o refugi que desborda el marc adult, és recuperada per Maurice Sendak quan Max, el protagonista d’Allà on viuen els monstres, descriu un viatge inèdit a unes llunyanes illes el dia que la seua mare el castiga en la seua cambra sense sopar. Però els xiquets no es lliuren tan aviat dels adults. Després de 5 mesos d’extrema felicitat Pinocchio és convertit en ase. I al cap d’un any Max es descobreix a si mateix tractant als monstres de la mateixa manera que la seua mare el tracta a ell. Finalment decideix tornar on l’espera un ric sopar.

D’aquesta treva o refugi inèdit de la infància s’originen les dues peces que donen veu a la primera part de Pleasure Island. Un projecte que es durà a terme amb xiquets, xiquetes i joves estudiants de grau elemental i professional al costat dels i les compositores Esther Pérez, Llum Martín i Bernat Cucarella. Les peces resultants – Land of the Toys i Strach - persegueixen recrear aquests imaginaris a través d’acostaments sonors basats en la textura musical, l’electrònica i la improvisació lliure. 

• ‘Land of the Toys’ de Esther Pérez, sorgeix de les descripcions del País dels Joguets en el Pinocho de Collodi. Concretament, de les reflexions entorn a la moralitat subjacent en els capítols on es narra la transformació de Pinocchio a ruc (30 a 32). Amb una important vocació pedagògica, aquesta obra barreja diàlegs sonors, escenografia i atmosferes texturals generades a partir de senzills objectes sonors.  
• ‘Strach’, de Llum Martín y Bernat Cucarella, explora el gest en forma d’espill, de la mateixa manera que el conte original ‘On viuen els monstres’ de Maurice Sendak tracta la idea d’imitació o reflex de les conductes adultes en els xiquets i xiquetes. Aquesta idea d’espill, que és l’eix central de l’obra literària, es converteix també en l’eix central del discurs musical, apareixent de diverses maneres dins d’un context on lo acústic, lo electrònic i lo visual conviuen i es barregen.