En esta nova edició, el festival proposa un gir conceptual que interpel·la directament les condicions d’escolta del present. Davant la creixent hegemonia de les plataformes digitals i dels models de consum immediat —caracteritzats per la fragmentació, l’acceleració i l’obsolescència—, ENSEMS planteja una reflexió crítica sobre la progressiva transformació de la música en un objecte de consum ràpid, assimilable a una lògica de «fast food» cultural. L’escolta deixa de ser una experiència atenta i situada per a convertir-se en un flux continu, desjerarquitzat i, en molts casos, superficial.
Lluny d’assumir esta inèrcia, la programació de la 48a edició es construeix com un dispositiu de resistència estètica. A través de concerts de caràcter marcadament minimalista, el festival reivindica l’escolta com una pràctica activa i conscient, en la qual el temps és circular. Es convida així l’espectador a detindre’s, a habitar el so i a reconstruir una relació més densa i significativa amb el fet musical. Este plantejament connecta amb una tradició compositiva que ha explorat els límits de la percepció i la temporalitat, en la qual el silenci, la repetició i la microvariació adquireixen un paper estructural.
En este sentit, la presència de compositors com Philip Glass, Morton Feldman o György Kurtág no sols respon a un criteri programàtic i a la celebració d’efemèrides, sinó que encarna una presa de posició estètica. Les seues obres, caracteritzades per la dilatació temporal, l’economia de materials i l’atenció extrema al detall, requerixen una disposició auditiva allunyada de la immediatesa i la distracció. En elles, el temps musical no es consumix: s’experimenta, es travessa i, en última instància, es transforma en un espai de pensament.
D’esta manera, esta edició d’ENSEMS no es limita a presentar una sèrie de concerts, sinó que articula un marc crític des del qual qüestionar els hàbits contemporanis de recepció cultural. En un entorn saturat d’estímuls, el festival proposa una ètica de l’escolta basada en l’atenció, la paciència i l’obertura perceptiva. Es tracta, en definitiva, de reconfigurar la relació entre l’obra i l’oient, restituint a la música la seua dimensió d’experiència irreductible, allunyada de la lògica del consum i pròxima a la del coneixement sensible.
S’erigix així un espai de pausa enmig de la velocitat, un lloc on la música no s’esgota en la seua voracitat, sinó que convida a ser habitada, pensada i, sobretot, escoltada.
